Vivim envoltats d’activitat. Acabem una cosa i immediatament en comencem una altra; responem missatges mentre fem altres tasques; i quan finalment tenim un moment lliure, busquem alguna cosa amb què omplir-lo. Pot passar un dissabte al matí: ens asseiem per prendre un cafè i, abans fins i tot d’haver-lo acabat, ja estem pensant a posar una bugada, a respondre un missatge o a posar-nos amb una tasca pendent. De vegades diem que necessitem descansar, però quan arriba el moment de parar, no sabem gaire bé què fer-nos. Fins i tot podem sentir-nos inquiets, avorrits o tenir la estranya sensació que estem perdent el temps. Llavors sorgeix una pregunta que sembla senzilla, però que no és tan directa: per què em costa tant parar?
No sempre és perquè tinguem massa compromisos. De vegades hem passat tants anys vivint la nostra vida a correcuita que hem arribat a associar la nostra sensació de pau amb estar enfeinats. Posar-se a fer res pot desencadenar immediatament pensaments com ara «hauria d’aprofitar al màxim el meu temps», «encara tinc coses per fer» o «podria avançar-me-hi». Tenim una tarda lliure i, en lloc de gaudir-ne, comencem a endreçar, a revisar correus electrònics o a fer petites coses que podrien esperar fàcilment. La dificultat per aturar-nos també pot estar lligada a les altes expectatives que tenim de nosaltres mateixos: sentim que sempre podríem estar fent alguna cosa més, anar una mica més enllà o aprofitar millor el dia. El problema no és ser responsable o actiu. El problema sorgeix quan sembla que mai no tenim el permís interior per aturar-nos.
Fer una pausa tampoc no vol dir simplement estirar-se al sofà.
Fer una pausa tampoc no vol dir simplement estirar-se al sofà. Podem estar quiets físicament mentre la nostra ment continua a mil per hora. Seguim repassant converses, organitzant mentalment l’endemà, consultant el mòbil o pensant en tot el que encara hem de fer. Podem anar a fer una passejada i aprofitar el temps per posar-nos al dia amb els àudios, asseure’ns a menjar mentre mirem el mòbil o anar de vacances uns dies i omplir cada dia de visites i activitats per «aprofitar al màxim el temps». El veritable descans comença quan parem, per un moment, d’intentar resoldre problemes, controlar les coses i planificar el futur. Pot passar mentre fem una passejada sense mirar el mòbil, prenem un cafè tranquil·lament, escoltem música o passem uns minuts en silenci. Són moments molt senzills, però ens retornen al present i ens permeten adonar-nos d’una cosa que oblidem fàcilment: no tot depèn de nosaltres, ni tot s’ha de fer ara mateix.
Aturar-se des de la fe cristiana
Des d’una perspectiva cristiana, aturar-se també té un significat profund. Jesús no va passar la seva vida en una activitat constant. Ell també es retirava, buscava llocs solitaris i dedicava temps a l’oració. En una cultura que valora tant la productivitat, això pot sorprendre’ns. Aturar-se també pot ser un acte de confiança: deixar de banda les nostres tasques per un moment i reconèixer que les nostres vides no es defineixen únicament pel que fem. En la meditació cristiana, aprenem precisament aquest tipus de quietud. Ens asseiem en silenci sense haver d’aconseguir res, resoldre res ni demostrar res. No hem d’utilitzar aquells minuts per pensar amb més claredat, buscar respostes o tenir una experiència especial. Simplement, romanem en la presència de Déu. I potser per això ens costa: estem acostumats a fer, però molt menys a simplement ser.
Podem començar a una escala molt petita. No cal capgirar la nostra vida ni imposar-nos llargs períodes de silenci. Aquesta setmana, prova de reservar deu minuts al dia sense cap objectiu específic: deixa el mòbil mentre prens un cafè, fes una passejada curta sense escoltar res, espera uns minuts sense recórrer immediatament al telèfon o asseu-te al final del dia sense aprofitar aquell moment per organitzar l’endemà. Sense llistes de tasques i sense convertir aquests deu minuts en una altra tasca que hagis de fer bé. Simplement, observa què passa quan fas una pausa. Potser et sentiràs una mica inquiet; potser t’adonaràs de quant necessitaves aquest espai. Aprendre a fer una pausa no vol dir renunciar a una vida activa, sinó poder viure-la de manera diferent: amb més atenció plena, menys pressa i més llibertat interior.
Una suggerència per a aquesta setmana
Cada dia, troba un breu moment en què normalment ompliries el temps amb alguna altra cosa i no l’omplis. Pot ser mentre prens un cafè, esperant algú, de camí a casa o abans d’anar a dormir. Simplement, queda’t allà uns minuts. No t’obliguis a sentir-te en pau ni jutgis si ho estàs fent bé. Simplement, atura’t.
Si aquest tema et ressona especialment, potser t’interessa continuar llegint: «L’estiu com a temps de reflexió interior: descansar, reconnectar i tornar a Déu», on exploro amb més profunditat la diferència entre simplement desconnectar i descansar de veritat.
I si reconeixes que la teva lluita per deixar-ho prové de ser massa dur amb tu mateix, també et podria interessar ‘Alts estàndards i perfeccionisme: per què ens impedeixen estimar més’









Certament vivim bona part del temps tal com ho descrius. Com si haguessim d’estar contínuament «produint». Els mòbils i les pantalles no ajuden gaire, perquè són una forma molt fàcil d’evasió
Potser el que passa és que ens fa por el silenci perquè podríem descobrir alguna cosa de nosaltres que no ens agrada. La sensació «d’avorriment» de seguida la foragitem amb el mòbil. La percepció del sense sentit de la vida només podem contrarrestar-la amb una vida viscuda en l’amor i des de la pregaria.
Gràcies Mireia per recordar nos la vida frenètica que vivim i que necessitem aturar-nos. Has descrit ben bé el que ens passa. Per això a mi em va bé cada matí fer la meditació, per aturar me i estar en presència de Déu.