Hi ha experiències que resulten difícils d’explicar perquè contradiuen allò que esperem de la vida. Una d’elles és el buit interior. Qui l’experimenta se sol sentir desconcertat, ja que moltes vegades apareix precisament quan les coses semblen funcionar raonablement bé. No hi ha grans problemes, les responsabilitats estan ateses i la vida segueix el seu curs habitual. Tanmateix, en algun moment sorgeix una sensació persistent que falta alguna cosa, encara que no sapiguem exactament què.
Aquesta experiència pot resultar incòmoda perquè no encaixa amb la imatge que tenim de nosaltres mateixos. Pensem que hauríem de sentir-nos satisfets. Al cap i a la fi, hem treballat per construir una vida estable, hem assolit alguns dels objectius que ens havíem proposat i comptem amb persones que formen part de la nostra història. Tanmateix, res d’això impedeix que aparegui una pregunta silenciosa que ens acompanya de tant en tant: això és tot?
Recordo haver escoltat aquesta inquietud en moltes persones al llarg dels anys. No se sol expressar amb aquestes paraules. A vegades apareix com una sensació de cansament que no desapareix amb el descans. Altres vegades es manifesta com una pèrdua d’il·lusió o com una dificultat per gaudir d’allò que abans ens feia feliços. En ocasions es presenta simplement com una insatisfacció difusa que no troba una explicació clara.
La nostra primera reacció sol consistir a intentar omplir aquest buit. Busquem noves activitats, nous projectes o noves experiències que ens retornin la sensació de plenitud. Durant un temps pot funcionar. La novetat té la capacitat de despertar el nostre interès i distreure’ns de les preguntes més profundes. Tanmateix, tard o d’hora descobrim que el buit continua allà, esperant pacientment sota la superfície de la nostra vida quotidiana.
Quan el buit interior demana ser escoltat
Potser el problema és que interpretem malament allò que ens està passant. Considerem el buit com una mancança que cal eliminar com més aviat millor, quan potser podria ser un senyal que mereix ser escoltat. De la mateixa manera que el dolor físic ens informa que alguna cosa necessita atenció, el buit interior pot estar indicant que hem perdut el contacte amb una dimensió essencial de la nostra vida.
La fe cristiana ha insistit sempre que l’ésser humà no pot comprendre’s únicament des de les seves necessitats materials o psicològiques. Necessitem afecte, seguretat, reconeixement i estabilitat, però també necessitem alguna cosa que doni unitat i direcció a la nostra existència. Necessitem un sentit capaç d’integrar les nostres alegries i les nostres dificultats, els nostres èxits i els nostres fracassos, les nostres esperances i les nostres pors.
Quan aquesta dimensió queda relegada a un segon pla, podem continuar funcionant durant molt de temps. Continuem treballant, cuidant les persones que estimem i responent a les nostres obligacions. Des de fora, res no sembla haver canviat. Tanmateix, per dins comencem a experimentar una certa desconnexió amb allò que realment alimenta la nostra vida.
Una set més profunda
Per això em sembla tan significativa la conversa de Jesús amb la dona samaritana. Tots dos parlen d’aigua, però aviat queda clar que Jesús es refereix a una set molt més profunda. La dona busca aigua per continuar vivint; Jesús li parla d’una font capaç de transformar l’existència. Més enllà dels detalls del relat, el missatge continua sent actual. Hi ha una set que cap possessió, cap èxit i cap experiència no poden apagar definitivament.
Potser per això tantes persones descobreixen, tard o d’hora, que el buit no desapareix acumulant coses, sinó recuperant el contacte amb l’essencial. I per a un cristià, l’essencial no és una idea ni una teoria. És una relació. És descobrir que Déu no ocupa un racó de la nostra vida, sinó que està cridat a ser el centre que dona sentit al conjunt.
No crec que totes les experiències de buit tinguin el mateix origen. Seria simplista afirmar-ho. Tanmateix, moltes vegades aquesta sensació apareix quan vivim massa temps allunyats de les preguntes fonamentals. Quin lloc ocupa Déu en la meva vida? Quin sentit té allò que faig cada dia? Cap a on es dirigeix realment la meva existència? Són preguntes exigents, però també alliberadores, perquè ens ajuden a sortir del pilot automàtic i a recuperar una mirada més profunda sobre la nostra pròpia història.
Potser el buit no és únicament una falta. Potser és també una invitació. Una invitació a aturar-nos, a escoltar allò que passa en el nostre interior i a preguntar-nos si estem vivint des d’allò que veritablement importa. Perquè, encara que intentem ignorar-ho, el cor humà continua buscant alguna cosa que cap realitat limitada no pot oferir-li plenament.
I potser és precisament aquí on comença el camí cap a una vida amb més sentit i més profunditat.
Si aquest article t’ha resultat útil, comparteix-lo amb alguna persona que estigui buscant alguna cosa més en la seva vida i encara no sàpiga posar-hi nom.
També et pot interessar: Què és el creixement interior
Pots copiar l’enllaç d’aquesta pàgina i enviar-lo per WhatsApp o per correu electrònic.
