Hi ha una dificultat menys visible en la meditació cristiana: la resistència interior. No és dispersió ni sequedat. És una mena de fre subtil que fa posposar la pràctica, reduir-ne el temps o buscar qualsevol excusa per no seure.
A vegades aquesta resistència té a veure amb la por al silenci. Quan tot calla, emergeix el que habitualment queda tapat per l’activitat: inquietuds, ferides, preguntes sense resposta. La meditació no crea aquests continguts; simplement els deixa aflorar. I això pot incomodar.
Altres vegades la resistència neix d’una idea equivocada de pregària. S’espera comprendre, sentir o resoldre alguna cosa. Però la meditació cristiana no és un espai d’anàlisi ni d’autosuperació immediata. És un espai de presència davant de Déu, sense exigències.
També pot aparèixer la comparació: “no ho faig prou bé”, “altres tenen més profunditat”, “jo no avanço”. Aquest judici interior erosiona la confiança i pot fer abandonar. La pràctica, però, és radicalment personal. No hi ha mesura externa que indiqui el creixement interior.
Reconèixer la resistència ja és un primer pas. No cal lluitar-hi amb duresa. N’hi ha prou amb decidir, amb senzillesa, tornar a seure. Repetir el mot sagrat. Acceptar el moment tal com és.
Amb el temps, la resistència es transforma en aprenentatge. Ens ensenya que la meditació no depèn de l’entusiasme, sinó de la fidelitat. I en aquesta fidelitat discreta es consolida una fe més lliure i més profunda.
També et pot interessar: Tornar a la meditació sense exigència
Quina forma pren en tu la resistència a meditar? Si vols, pots compartir-ho als comentaris.
En el meu cas la resistència a meditar rau en el fet d’haver de suportar els pensaments que contínuament em venen. Aleshores penso: On em porta això? Val realment la pena?