Hi ha una creença generalitzada que meditar hauria d’inevitablement portar-nos a sentir pau, serenitat i una sensació de benestar. Així doncs, quan ens asseiem en silenci i el que sorgeix és inquietud, cansament, pensaments repetitius, emocions incòmodes o fins i tot més tensió de la que teníem abans de començar, és fàcil pensar que estem fent alguna cosa malament. No obstant això, la meditació cristiana no es pot mesurar només per la tranquil·litat que sentim durant la pràctica. De vegades, precisament perquè ja no estem distrets pel ritme de la vida quotidiana, comencem a percebre amb més claredat allò que ja portàvem dins. El silenci no sempre porta una calma immediata; de vegades, primer revela el nostre tumult interior.
La meditació tampoc no vol dir buidar la ment ni eliminar tots els pensaments. La nostra ment pensa, el nostre cos sent i les nostres emocions romanen presents quan ens asseiem a meditar. El problema comença quan tractem aquestes distraccions com a enemigues i ens embarquem en una lluita constant per foragitar-les. La meditació pot convertir-se llavors en una lluita esgotadora per controlar l’experiència. La pràctica cristiana proposa una cosa diferent: reconèixer que ens hem distret i simplement tornar a les paraules de la pregària o a la forma de meditació que estem seguint. No es tracta de fer-ho perfectament, sinó de tornar una vegada i una altra sense ser massa durs amb nosaltres mateixos.
També podem aplicar a la nostra meditació els mateixos estàndards elevats que ens fixem en altres àrees de la nostra vida. Podem voler progressar, concentrar-nos millor, ser menys dispersos o assolir estats cada cop més profunds, fins al punt de jutjar cada meditació com a bona o dolenta segons com ens hàgim sentit. Però quan fem això, correm el risc de convertir la nostra vida espiritual en un altre àmbit de rendiment. Hi ha dies en què meditar és fàcil i d’altres en què passem vint minuts lluitant contra la fatiga, l’inquietud o una ment errant. La fidelitat a la pràctica no consisteix a assolir sempre una experiència determinada, sinó a perseverar fins i tot quan aquesta experiència no arriba.
Des d’una perspectiva cristiana, també hi ha un punt fonamental: meditem per obrir-nos a la presència de Déu, però no podem fabricar aquesta presència ni forçar-nos a sentir-la. La tradició cristiana coneix bé els moments de consolació, així com els temps d’aridesa espiritual, silenci i aparent absència. Sentir pau pot ser un do, però no és una prova que Déu estigui més a prop; de la mateixa manera, no sentir res no significa que Déu estigui absent. Si fem que la nostra relació amb Déu depengui dels nostres sentiments, podem acabar buscant l’experiència espiritual més que Déu mateix. La meditació ens convida precisament a deixar anar gradualment aquesta necessitat de comprovar constantment què sentim.
Per això, quan la meditació no et porta pau, no vol dir necessàriament que estigui fracassant. Pot ser que estiguis començant a trobar-te a tu mateix d’una manera més crua, sense tantes distraccions ni vies d’escapament. La pau profunda potser no rau a fer desaparèixer tot allò que ens turmenta, sinó a aprendre a romandre sense lluitar constantment contra això. La meditació pot esdevenir, doncs, un espai en què deixem de exigir-nos ser d’una determinada manera i, en canvi, ens presentem davant de Déu tal com som: amb la nostra serenitat i també la nostra confusió, amb la nostra confiança i també la nostra fragilitat.
…ens presentem davant de Déu tal com som…