Hi ha moments a la vida en què tot sembla anar sobre rodes. La feina va bé, la família està bé i estàs al dia de les teves responsabilitats. Des de fora, no hi ha cap senyal de crisi. I, tanmateix, en el fons, alguna cosa no acaba de sentir-se del tot bé.
No és un problema específic que puguis resoldre. És més aviat una sensació difícil d’expressar amb paraules: fatiga acumulada, manca de concentració, una lleu sensació que sempre queda alguna cosa important per fer més endavant. El meu diari està ple, però no aconsegueixo trobar cap pau.
Moltes persones viuen així durant anys. S’acostumen a aquesta incomoditat silenciosa i acaben veient-la com una part inevitable de la vida adulta.
Què és aquest desig persistent?
Aquesta inquietud sovint es manifesta en petits gestos quotidians: irritació desproporcionada, dificultat per escoltar, una necessitat constant d’omplir els silencis. Fins i tot en moments de descans, sorgeix una sensació de buidor difícil d’explicar.
Quan això passa, el primer instint és buscar una solució externa. Reorganitzar el teu horari, canviar de feina, començar noves activitats. I durant un temps, aquestes decisions aporten un cert alleujament. Però el problema subjacent persisteix.
Perquè el problema no és només el que fas, sinó la bretxa entre la teva vida exterior i la teva vida interior. Pots respondre eficaçment a totes les exigències del món exterior i, al mateix temps, perdre el contacte amb allò que et proporciona una sensació de plenitud i de sentit. Vivim per al món exterior, però és difícil viure des de dins.
La Bíblia coneix bé aquesta tensió. Sant Agustí ho va expressar en una frase que ha ressonat entre la gent durant segles: «Ens has creat per a tu, oh Senyor, i els nostres cors estan inquietants fins que no trobin repòs en tu.» Aquesta inquietud no és un defecte. És una brúixola.
Desig com a punt de partida
Aquest desig de viure de manera diferent no és ni una caprici ni una fantasia. Quan torna i perdura, assenyala alguna cosa veritable: que hi ha un buit entre la vida que portes i la vida que sents que és possible.
Escoltar-ho requereix honestedat. Perquè significa reconèixer que la manera habitual ja no és suficient. Que alguna cosa ha de canviar, encara que encara no sàpigues exactament què ni com.
Sovint és el cos qui avisa abans que ho facin les paraules. Tensió repetida, dificultat per estar quiet, la sensació constant d’estar un pas per davant de tu mateix. El cos i el cor perceben el torbament abans que la ment pugui posar-hi nom.
I és precisament allà, en aquell reconeixement —encara vague però sincer— que comença el viatge. No quan tot ja és cristal·lí. Quan acceptes el teu desig en lloc de negar-lo, deixa de ser una molèstia i comença a indicar el camí.
El primer pas no és gaire gran.
No cal que prenguis una decisió dràstica ni que canviïs la teva vida de la nit al dia. El primer pas és molt més senzill: només cal que et detinguis un moment i reconeguis que aquest desig existeix.
Podries començar preguntant-te una pregunta honesta: Què estic buscant realment quan sento que alguna cosa no va del tot bé? No per respondre-la en deu minuts, sinó per deixar que la pregunta s’assenti.
La serenitat no és un estat que s’assoleixi d’un dia per l’altre. És una manera de viure. I el viatge comença quan deixes d’ignorar la veu interior que ja sap que cal canviar alguna cosa.
També et pot interessar: Perquè ens sentim buits quan aparentment tot va bé?
Deixar que la pregunta s’assenti…