El silenci, a primera vista, sembla una cosa simple: n’hi ha prou de callar, apagar els sorolls externs i quedar-se quiet. Però, quan intentem meditar, descobrim que no és tan fàcil. El silenci extern es pot aconseguir amb facilitat, però el silenci interior ens confronta amb tot allò que portem a dins. I aquí pot aparèixer la por.
La por al silenci neix perquè, quan deixem de distreure’ns amb l’activitat o amb paraules, comencen a sorgir les veus que normalment evitem escoltar: records dolorosos, preocupacions, inseguretats, la sensació de buit. El silenci actua com un mirall: reflecteix el que hi ha al nostre cor. I sovint aquest reflex ens incomoda.
D’on neix la por al silenci
En la tradició cristiana, aquesta por no és un senyal de fracàs, sinó un pas normal en el camí de l’oració profunda. Els Pares del desert ja la coneixien: en apartar-se al silenci apareixien temptacions, pors i pensaments que agitaven l’ànima. Però també sabien que, si perseverem, darrere d’aquesta primera inquietud s’obre un espai de trobada amb Déu.
El silenci no és un buit hostil, sinó un espai habitat. El que el fa difícil no és l’absència de soroll, sinó el descobriment de la nostra vulnerabilitat. Ens fa por enfrontar-nos amb el que som en el més profund, i encara més saber-nos davant d’un Déu que no podem controlar. Tanmateix, l’Evangeli ens mostra que Déu no ve a condemnar, sinó a salvar. En el silenci, allò que semblava amenaça es converteix en abraçada.
Com travessar aquesta por? Sobretot, acceptant-la sense fugir. Podem presentar-la a Déu en una pregària senzilla: “Senyor, aquí tens la meva por”. No cal lluitar-hi ni reprimir-la; n’hi ha prou de reconèixer-la i romandre. També ajuda la constància: dedicar cada dia uns minuts, encara que siguin pocs, per cultivar el silenci. Amb el temps, allò que abans semblava un abisme es transforma en un refugi.
Aprendre a romandre en el silenci
La comunitat és també un suport: saber que altres cristians experimenten el mateix ens recorda que no estem sols. Compartir les dificultats ens anima a perseverar. I el més important: confiar que el silenci no és buit, sinó presència. El Crist habita en aquest silenci i l’omple amb la seva pau.
La por al silenci és, en realitat, una invitació: ens mostra que hi ha quelcom profund que espera ser guarit i estimat. Si no fugim, descobrim que el silenci no ens deixa sols amb els nostres fantasmes, sinó que ens obre a la companyia fidel de Déu.
Preguntes de reflexió
- Quines pors sento quan intento entrar en silenci?
- Les puc presentar a Déu amb confiança, sense fugir de la seva presència?
Si coneixes algú a qui el silenci li resulti difícil, pots compartir-li aquesta reflexió.
