Vivim envoltats de missatges que ens animen a millorar: a gestionar millor les nostres emocions, a ser més conscients, a tenir relacions més saludables, a cuidar-nos millor, a aprendre a posar límits, a meditar, a créixer espiritualment… Moltes d’aquestes suggerències són valuoses. El problema sorgeix quan el creixement interior es converteix en una tasca interminable. Sempre hi ha alguna cosa per corregir, alguna cosa en què treballar, alguna cosa per superar. I podem acabar sentint que, tal com som ara, encara no estem del tot bé.
Això també s’esmunyeix en situacions quotidianes. Et poses de mal humor i immediatament penses que hauries de saber gestionar millor les teves emocions. Et costa establir límits i conclous que encara tens molta feina per fer. Estàs cansat i, en lloc de descansar, et preguntes per què no saps cuidar-te millor. Fins i tot després d’anys de teràpia, cursos, lectures o meditació, pot ser que encara et trobis mirant-te per dins, buscant què queda per arreglar. El creixement interior, que hauria d’ajudar-nos a viure més lliurement, es pot convertir així en una nova forma de pressió autoimposada.
Però créixer no vol dir corregir-nos constantment. Hi ha coses que hem de canviar, és clar. També hi ha ferides que necessiten temps per curar-se, comportaments que val la pena reavaluar i maneres de viure que es poden canviar. Acceptar qui sóc no vol dir resignar-m’hi. Vol dir deixar de veure la meva realitat actual com un problema que he de resoldre abans de poder viure la vida plenament. De vegades, el veritable creixement no consisteix a afegir una nova eina, sinó a deixar de preocupar-se constantment per un mateix.
Des d’una perspectiva cristiana, aquesta qüestió va encara més enllà. Déu no espera una versió millorada de nosaltres mateixos abans d’acostar-se. Jesús s’encontra amb persones reals, amb les seves contradiccions, les seves limitacions, les seves pors i els seus desitjos, i comença la relació des d’allà. La transformació cristiana no sorgeix de rebutjar qui som, sinó d’un encontre amb un amor que ens permet créixer. Potser per això hem de repensar una idea profundament arrelada: la noció que com més ens esforcem per millorar, més a prop de Déu serem. De vegades passa exactament el contrari. Estem tan ocupats intentant fer progressos espirituals que deixem de rebre.
Potser avui no necessites analitzar-te més ni emprendre un altre procés de canvi. Potser necessites reconèixer fins on has arribat ja, mirar amb més compassió allò que encara està per resoldre i permetre’t viure sense convertir-te constantment en una obra en progrés. El creixement interior continua sent important, però canvia significativament quan ja no neix de la pregunta «Què he de millorar de mi mateix?», sinó d’una de molt més lliure: «Com puc viure més autènticament des de qui sóc avui?».
Aturar-se un moment
Pregunta’t, de manera ben senzilla: hi ha algun aspecte de mi mateix que fa massa temps que intento canviar? Què passaria si, a més de voler canviar-lo, també comencés a acceptar-lo?
No es tracta d’aturar de créixer. Es tracta de no posar la vida en pausa fins que no esdevinguem la persona que creiem que hauríem de ser.
Si voleu explorar-ho més a fons
Pots continuar amb ‘Vivint la fe amb més autocompassió‘, on exploro una manera de créixer espiritualment sense convertir la fe en una altra font de pressió.
També et pot interessar ‘Alts estàndards i perfeccionisme: per què ens impedeixen estimar més’, que explora com el desig de fer les coses bé pot acabar distanciant-nos d’una relació més lliure amb nosaltres mateixos, amb els altres i amb Déu.
Trobes que com més treballes en tu mateix, més coses t’adones que hauries de canviar? M’encantaria saber de tu. Pots compartir la teva experiència als comentaris o escriure’m a través del lloc web.
«Què passaria si, a més de voler canviar-lo, també comencés a acceptar-lo?»
El problema potser està en com fer per acceptar-lo.