El teu cos no és un problema que hagis de solucionar.

Passem molt de temps centrats en la nostra ment. Analitzem els nostres pensaments, intentem entendre les nostres emocions, busquem respostes i escrutem constantment les nostres accions. Tanmateix, sovint oblidem alguna cosa més fonamental: tenim un cos i vivim a través seu. Volem que tingui energia, que no es cansi, que dormi bé, que es relaxi quan ho necessitem i que no ens freni. Quan això no passa, adoptem fàcilment una actitud combativa, com si el cos fos una màquina que hauria de respondre correctament a les nostres expectatives.

Però el cos no és una màquina que hàgim de controlar; més aviat, és una part inseparable del que som. Aprendre a escoltar-lo ens pot ajudar a conèixer-nos millor, a viure amb més consciència i també a relacionar-nos amb nosaltres mateixos d’una manera menys exigent.

Hem après a viure massa dins del nostre cap.

La nostra cultura valora molt la capacitat de pensar, planificar, produir i resoldre problemes. Des de ben joves aprenem a utilitzar la ment per orientar-nos al món, però rarament aprenem a reconèixer què passa al nostre cos. Per això podem passar hores treballant sense adonar-nos que tenim les espatlles tenses, continuar fins i tot quan estem esgotats o respirar superficialment tot el dia sense ni tan sols adonar-nos-en.

De vegades interpretem aquests senyals com una molèstia, quan potser simplement ens mostren com vivim. El creixement interior implica reconèixer totes les dimensions de la persona. No som només pensaments o emocions, sinó una unitat de cos, ment, cor i esperit. Aquesta visió holística també forma part del que vull dir quan parlo de creixement interior.

Escoltar el teu cos no vol dir obsessionar-s’hi.

Escoltar el teu cos no consisteix a parar atenció a cada sensació o a intentar constantment interpretar què significa. Més aviat, es tracta de redescobrir una habilitat senzilla: adonar-se de com ens sentim sense jutjar immediatament el que trobem. De tant en tant, podem preguntar-nos si estem cansats, si respirem amb calma, si alguna part del nostre cos està tensa o si necessitem fer una pausa de pocs minuts.

Sovint no cal fer res d’especial. El primer pas pot ser simplement reconèixer què està passant. En lloc de preguntar-nos constantment com fer que els nostres cossos funcionin millor, podem preguntar-nos què necessiten els nostres cossos de nosaltres en aquell moment. La diferència és significativa, perquè un enfocament es basa en el control, mentre que l’altre es basa en l’escolta.

El cos ens retorna al present

La nostra ment pot estar constantment vagant entre el passat i el futur. Recordem converses, anticipem problemes, repassem decisions o pensem en tot el que encara hem de fer. El cos, en canvi, sempre és aquí. La nostra respiració, la fatiga, la tensió o la calma pertanyen totes al moment present, i per això parar atenció al cos ens pot ajudar a allunyar-nos del soroll de la ment durant uns instants.

No cal que fem exercicis complicats. Podem fer una pausa per un moment, sentir com els nostres peus toquen el terra, observar com estem asseguts i ser conscients de la nostra respiració sense intentar canviar-la. Aquest gest senzill ens ajuda a recuperar la nostra presència i a tornar a una experiència més plena de nosaltres mateixos.

També meditem fent servir els nostres cossos.

De vegades imaginem la vida espiritual com una cosa que té lloc principalment en la nostra ment o dins nostre, però quan meditem, el cos també hi és present. Ens asseiem, respirem, sentim cansament, inquietud, tensió o serenitat. La meditació cristiana no consisteix a escapar del cos per accedir a una realitat més espiritual, sinó a entrar en el silenci tal com som, amb tot el nostre ésser.

Des d’una perspectiva cristiana, això adquireix una profunditat encara més gran. Al cor del cristianisme hi ha l’Encarnació: Déu es fa carn. Jesús coneix la fatiga, la fam, el dolor, el descans i la vulnerabilitat. El cos no és, per tant, una cosa secundària en la nostra vida espiritual. Pregem, estimem, treballem, descansem i acompanyem els altres des de la nostra condició corporal.

Del control a una relació més amable

Creixer no sempre vol dir corregir-nos. Sovint, vol dir aprendre a relacionar-nos de manera diferent amb qui som i amb allò que experimentem. Podem fer el mateix amb els nostres cossos: passar de exigir-los constantment a escoltar-los, de jutjar-los a conèixer-los, i de viure desconnectats d’ells a habitar-los amb més consciència.

Podem començar d’una manera molt senzilla. Durant un minut, sentiu els peus recolzats a terra, observeu la respiració i passeu suaument la mirada per diferents parts del cos, com la cara, la mandíbula, les espatlles o les mans. No per forçar-les a relaxar-se, sinó simplement per notar com se senten.

El creixement interior no consisteix només a entendre’ns millor a un nivell intel·lectual. Implica aprendre a viure d’una manera més integrada, reconeixent que el nostre cos, les emocions, els pensaments i la vida espiritual formen part de la mateixa persona. Aquesta perspectiva també es reflecteix a *Vivint amb serenitat: el creixement interior i la fe cristiana*.

Potser una part d’aquest viatge comença amb una cosa molt senzilla: deixar de tractar els nostres cossos com un problema que hem de solucionar i començar a escoltar-los com a part de les nostres vides.