Acompanyar sense carregar-se

Els qui acompanyem sabem que no sempre és fàcil discernir fins on implicar-nos. El desig sincer d’ajudar, d’alleujar el sofriment de l’altre, pot portar-nos sense adonar-nos-en a carregar amb un pes que no ens correspon.

Hi ha moments en què una persona està desbordada i necessita ser continguda. En una crisi, una pèrdua, una ruptura o una situació límit, estar molt a prop, sostenir el cop i ajudar a no ensorrar-se és un acte profundament humà i necessari. En aquests moments, contenir és cuidar.

El problema apareix quan aquesta manera de ser-hi es perllonga en el temps. Quan acompanyar es converteix a fer-se càrrec del malestar de l’altre, de les seves decisions o del seu procés interior. De vegades acompanyem persones que descarreguen sempre el seu dolor, que busquen respostes constants o que necessiten ser calmades una vegada i una altra. Sense adonar-nos-en, anem assumint emocions que no són nostres.

Quan això passa, la relació es desequilibra. L’altre es recolza cada cop menys en els seus propis recursos i qui acompanya acaba cansada, esgotada, amb la sensació de portar sobre les espatlles una càrrega que pesa massa. No perquè falti generositat, sinó perquè alguna cosa s’ha desplaçat del seu lloc.

Sostenir sense fer-se càrrec

Sostenir és diferent.
Sostenir no és resoldre ni protegir de tot. És estar disponible sense apropiar-se del procés de l’altre. És escoltar sense presses, sense interrompre, sense donar respostes immediates. De vegades sostenir consisteix simplement a romandre en silenci, sense fugir del malestar ni intentar calmar-lo de seguida.

Sostenir és fer preguntes que ajudin la persona a escoltar-se, no a dependre. És retornar-li allò que expressa perquè pugui reconèixer-se, en lloc de dir-li què ha de fer. És confiar en els seus temps, encara que ens semblin lents, i respectar les seves decisions, fins i tot quan no coincideixen amb les que nosaltres prendríem.

Sostenir també implica saber posar límits. Saber dir: «fins aquí arribo», «això no em pertoca», «això ho necessites treballar tu». No com un rebuig, sinó com un acte de respecte profund. Perquè quan l’acompanyant ocupa menys espai, l’altre pot ocupar el seu.

Acompanyar des de la fe cristiana

Sostenir, en el fons, és creure que la persona no és fràgil sense remei, sinó capaç de créixer. És acompanyar des de la confiança i no des de la por que l’altre caigui.

Des d’una mirada cristiana, acompanyar no és substituir ni controlar. És caminar al costat, respectant el lloc de l’altre i confiant més en l’acció de Déu en la seva vida que en la nostra pròpia intervenció. És una presència que no reté, que no absorbeix, que no envaeix.

Acompanyar és confiar en l’obra de Déu en el cor de l’altre.

Què t’ajuda a acompanyar algú sense acabar carregant amb allò que li correspon viure? Si vols, explica-m’ho als comentaris.