Hi ha moments, mentre meditem, en què ens adonem que estem massa pendents de nosaltres mateixes. No tant del pensament o de la distracció, sinó d’aquesta veu subtil que observa: “Estic meditant bé?” “Ara estic en silenci?” “Sento alguna cosa?” És com si el “jo que medita” no marxés mai del tot.
Aquest estat d’autoobservació pot semblar espiritual, però sovint ens manté tancades en nosaltres mateixes, en una mena de cercle subtil de control. Llavors la meditació deixa de ser relació per convertir-se en esforç, tècnica o fins i tot rendiment.
Però la veritat és que no podem fer desaparèixer aquesta consciència del jo per voluntat pròpia. No es tracta de forçar res, ni de lluitar contra la ment. És una gràcia. El que sí que podem fer és deixar de posar-nos al centre, i obrir l’espai interior perquè Déu pugui ser-hi, sense obstacles.
Per això, quan t’adonis que t’estàs observant, que et vigiles o que et jutges… no t’hi barallis. No t’espantis. No ho analitzis. Només torna suaument al teu mantra, no com una tècnica per “tornar a concentrar-te”, sinó com un acte d’abandó. Com si diguessis: “No cal que em controli. Només vull estar.”
Pots començar la meditació amb una petita pregària interior:
Pots començar la meditació amb una petita pregària interior:
“Senyor, no vinc a pensar en Tu, ni a pensar en mi.
Vinc a estar, a deixar-me ser en Tu.
Que no em vegi a mi… que et deixi ser en mi.”
I si t’adones que tornes a buscar-te, repeteix-ho amb confiança. Una i altra vegada, com qui torna a casa. Fins que, a poc a poc, la consciència del “jo que medita” es va dissolent, i només queda la Presència.
No es pot explicar ni retenir. Només viure.
També et pot interessar: De la hiperconsciència a la consciència en la meditació cristiana
Si coneixes algú a qui li costa deixar d’observar-se o controlar-se mentre medita, pots compartir-li aquesta reflexió.
