Entre l’emoció i el silenci
El cap de setmana passat vaig assistir a la missa final d’un recés d’Emaús, convidada com a familiar d’un dels participants. No vaig formar part del recés, però vaig voler acompanyar aquell moment de cloenda tan especial per a qui l’havia viscut. Des del primer cant s’hi respirava una emoció intensa: abraçades, llàgrimes, somriures, gratitud. Un ambient de foc compartit, com si tothom volgués expressar alhora allò que Déu havia fet en ells.
Em commovia la sinceritat d’aquelles expressions, però alhora em sentia una mica fora de lloc, o almenys en un altre ritme. Mentre els assistents cantaven amb entusiasme, jo restava en silenci. No era distància, era simplement una altra manera d’estar. Em vaig descobrir pregant en silenci, agraint també, però des d’una quietud, sense necessitat de tanta emoció.
Potser perquè en el meu camí espiritual el silenci s’ha convertit en casa. He après que no necessito grans gestos per sentir-me a prop de Déu; n’hi ha prou amb ser-hi present, escoltar, deixar-me habitar. El silenci no és absència de fe, sinó la seva maduresa. És el lloc on el foc no s’apaga, on l’emoció es transforma en una llum serena.
Enmig d’aquella celebració tan viva, pensava en com l’experiència de Déu adopta llenguatges diferents. Hi ha qui el troba en l’emoció compartida, en el cant, en l’abraçada; i hi ha qui el reconeix en la nuesa del silenci. Tots dos camins són dins de l’Església.
També em preguntava quant del que s’hi vivia es mantindria l’endemà, quan cadascú tornés a la seva rutina. Perquè l’emoció, per intensa que sigui, té data de caducitat. Allò que perdura és el que s’ha convertit en decisió de seguir caminant amb Ell, encara que ja no hi hagi música ni aplaudiments.
L’Evangeli d’Emaús acaba precisament en aquest punt: després de l’ardor de la trobada, els deixebles tornen a Jerusalem. No es queden en l’emoció, sinó que reprenen el camí, transformats. La fe autèntica es posa a prova quan l’experiència es converteix en vida quotidiana.
Per això, en sortir de la missa, vaig pensar que potser la meva incomoditat era una invitació a reconciliar el foc i la calma, la paraula i el silenci. A no contraposar els llenguatges de l’Esperit, sinó a reconèixer-ne la diversitat.
Cadascú camina com pot. Alguns necessiten cantar per creure; d’altres necessiten callar per escoltar. L’essencial és que tots dos camins condueixin al mateix lloc: a reconèixer, com els deixebles d’Emaús, que Crist continua viu i camina al nostre costat, fins i tot quan no el sentim.
Si encara no reps els articles de Meditación y Fe per correu electrònic, pots subscriure-t’hi aquí. I si ja hi estàs subscrit, gràcies per continuar formant part d’aquesta comunitat.
