(Categoria: Creixement integral i vida cristiana — Gestió de relacions)
Del desencís al desig de donar sense esperar.
Vivim en un temps en què és molt fàcil connectar-se, però no tant mantenir-se present. Les xarxes socials, els missatges immediats, les activitats gratuïtes… tot sembla a l’abast d’un clic. Però darrere d’aquesta lleugeresa sovint hi ha una altra cosa: la pèrdua de compromís. Ens apuntem a un curs i després no hi anem; confirmem una trobada i a l’últim moment desapareixem. No hi ha mala intenció, només desgast, dispersió i un cert oblit del valor de la paraula donada.
Quan la manca de compromís ens fereix
Fa poc vaig oferir un curs gratuït per Zoom dins de la Comunitat Mundial de Meditació Cristiana. Es van inscriure trenta persones i més de deu, a la primera sessió, no es van ni connectar ni van avisar. Vaig enviar un correu després per veure si volien continuar o es donaven de baixa, i només dos van contestar. Vaig sentir molta tristesa. No tant per l’esforç que suposa preparar i oferir generosament un curs de vint-i-una sessions complet i profund, sinó perquè no entenia què havia passat. Més enllà de la puntualitat o de l’educació, hi ha una qüestió més profunda: què fem amb els vincles? Què significa per a nosaltres respondre amb coherència? Quin valor donem al que és gratuït?
El compromís no és una càrrega; és una forma d’amor. Quan diem “sí” a algú o a alguna cosa, hi posem part del nostre temps i de la nostra ànima. Complir, fins i tot en el petit, és una manera de cuidar la relació. Sense aquest fil invisible de fidelitat, la confiança s’esfilagarsa i tot queda en superfície.
Amb el pas dels dies he vist que, més enllà del que facin els altres, aquesta experiència és també un aprenentatge per a mi. Després de compartir la meva decepció amb un amic capellà, ell em va ajudar a veure una distinció que no havia considerat: la diferència entre el desig i les expectatives.
Aprendre del que aquesta experiència revela
El desig és obert, respira; expressa el que voldríem però deixa espai al misteri. És com sembrar una llavor i confiar que creixerà al seu temps.
L’expectativa, en canvi, és més estreta: vol controlar la forma, el ritme i el resultat. Quan desitjo, m’obro a la gràcia; quan espero amb exigència, em tanco a la sorpresa.
Potser el que necessito no és esperar tant, sinó desitjar millor: deixar que el que dono sigui do, sense exigir-ne fruit immediat.
Com a cristians, hem d’aprendre a sembrar sense esperar la collita. El fruit no depèn de nosaltres, sinó de Déu.
Si coneixes algú a qui li costi acceptar la falta de compromís dels altres, potser aquesta reflexió el pot ajudar. Comparteix-l’hi.
