Moltes persones volen relacions profundes i autèntiques. No busquen quantitat, sinó veritat. Volen compartir allò que és important, parlar des de dins, trobar-se de manera honesta. Tot i això, aquest mateix desig, quan no es cuida, pot convertir-se amb el temps en una font de cansament, frustració i patiment. Sovint el malestar no neix del desig en si, sinó d’una confusió silenciosa: la que es produeix entre el desig profund i l’expectativa.
Quan esperem de l’altre més del que pot donar
El desig tendeix a la trobada i es pot oferir amb llibertat. L’expectativa, en canvi, espera una resposta concreta de l’altre i se’n ressent quan no arriba. El desig profund es pot donar fins i tot sense garanties. L’expectativa depèn del resultat. Quan s’espera que l’altre respongui al mateix nivell de profunditat, que comprengui o acompanyi d’una manera determinada, la relació es carrega de pes i l’enllaç es torna fràgil. Per això és important aprendre a dosificar la profunditat.
No es tracta de tancar-se ni de tornar superficial, sinó de respectar els ritmes, els nivells de relació i les possibilitats reals de cada vincle. No totes les relacions estan cridades al mateix grau de profunditat, i acceptar això no empobreix l’amor, sinó que ho ordena.
Des de la fe cristiana, aquesta distinció és alliberadora. La profunditat última de la persona no es pot recolzar únicament en les relacions humanes. Quan aquest nucli se sosté en Déu, les relacions deixen de ser un suport imprescindible i es poden convertir en una veritable trobada. Estimar amb profunditat, sense exigir-ho tot, obre un camí de més llibertat interior.
També et pot interessar: Gestionar les nostres expectatives
Si aquest article pot ajudar algú que coneixes, comparteix-l’hi.
No ho havia pensat així, però és cert.
Mireia gràcies pel teu post sobre desig de profunditat i expectatives. M’ajudat molt a entendre que l’expectativa espera una resposta de l’altre i un resultat concret (el meu), produint frustració si no es produeix i perjudicant la meva rel.lacio amb l’altre.
També m’ha semblat molt interessant el tenir present i acceptar el ritme de l’altre i que hi han diferents nivells de relació. I que l’estimació a les altres persones ha de ser per part nostra i amb l’ajuda de Déu, desde el cor, sense exigir a l’altre una resposta similar. En fi si ho entès bé, hem de comunicar-nos lo més autènticament possible, sense expectatives i acceptant al altre tal com es, això ens donarà llibertat interior.
Moltes gràcies Mireia, els teus articles ens ajuden molt a reflexionar i conèixer-nos millor.
Gràcies Mireia adonar-me q hi ha familiars als q jo estimo independentment de q actuin d’una manera diferent de la q jo esperava, de les meves expectatives, és alliberador. M’afirma en q els estimo i accepto el que em donen com un regal. No és el q esperava però em dona pau acceptar les coses com son sense expectatives. És com l’amic q només veus dos cops a l’any, cada trobada és un regal, no jutgem q ens hem de veura més, gaudim de la trobada i del moment.I el record queda en nosaltres per sempre.