La meditació cristiana no consisteix a buidar la ment, sinó a obrir el cor a Déu tal com ets avui. I aquí és on entra en joc una actitud fonamental: l’acceptació. Acceptar el moment present, acceptar com arribem a l’oració —cansats, distrets, amb dolor— i acceptar que és Déu qui actua, no pas nosaltres. Avui vull explicar-vos com aquesta actitud pot transformar la manera de meditar.
Acceptació: el punt de partida de la meditació cristiana
Sovint ens asseiem a meditar amb certes expectatives: volem sentir-nos en pau, volem estar lliures de distraccions, volem ‘fer-ho bé’. I quan les coses no surten així, ens frustram i ho deixem estar. L’acceptació ens ensenya una altra cosa: vinc tal com sóc, i així és com Déu em rep. El salm ho expressa meravellosament: «Estigues quiet i sàpigues que jo sóc Déu» (Salm 46:10). Estar quiet no vol dir ser perfecte: vol dir ser present. Sant Francesc de Sales va aconsellar: «Tingueu paciència amb tot, però sobretot amb vosaltres mateixos». Aquesta paciència amb un mateix és l’acceptació convertida en pregària.
Com practicar l’acceptació a través de la meditació
Aquí tens tres exercicis senzills per provar durant la teva propera sessió de meditació:
1. Accepta on ets ara mateix. Abans de començar, digues-te a tu mateix: «Senyor, així estic avui: cansat, inquiet, agraït…». Simplement reconèixer com et sents, sense jutjar-ho, ja és un pas per entrar en la presència de Déu.
2. Accepta les distraccions sense lluitar-hi. Sorgiran pensaments; és inevitable. En lloc d’enfadar-te, quan et adonis que la teva ment s’ha esgarriat, torna suaument a la teva paraula de pregària o a la teva respiració. Cada retorn suau és un acte d’amor, no un fracàs.
3. Accepta el silenci de Déu. Hi haurà dies en què no sentiràs res. La meditació cristiana no es mesura per les emocions, sinó per la fidelitat. Romandre allà, en la buidor aparent, és dir a Déu: «Em quedaré amb tu encara que no et senti». Poques pregàries són tan valuoses.
El fruit de meditar amb acceptació
Quan meditèm amb un esperit d’acceptació, alguna cosa canvia gradualment: deixem de lluitar contra la realitat i comencem a viure-hi amb Déu al nostre costat. La persona que accepta les seves distraccions en la pregària aprèn, sense adonar-se’n, a acceptar els esdeveniments inesperats del dia. La persona que accepta el silenci de Déu aprèn a confiar en els períodes d’espera de la vida. Així, la meditació esdevé una petita escola de rendició confiada.
Tot el que necessites són cinc o deu minuts al dia, un lloc tranquil i aquesta actitud de cor: accepto aquest temps tal com ve, perquè Tu hi ets.
El meu suggeriment per a aquesta setmana: cada dia, abans de meditar, repeteix aquesta frase: «Senyor, accepto aquest moment tal com és, i m’accepto a mi mateix tal com sóc». Per què no ho proves i veus com canvia la teva pregària?
Aquesta paciència amb un mateix és l’acceptació convertida en pregària…