Actituds que transformen: Paciència

Aquest article és l’inici d’una nova sèrie titulada “12 actituds que transformen des de la fe cristiana”, publicada a la categoria Fe cristiana.
Al llarg dels propers mesos recorrerem una a una aquestes actituds que, il·luminades per l’Evangeli, poden ajudar-nos a créixer interiorment i a viure més arrelats en Crist.

Avui comencem amb la paciència. Moltes vegades la reduïm a l’art de suportar, d’aguantar sense queixar-nos. Però, des de la fe, la paciència no és resignació, sinó confiança activa: creure que el temps de Déu és diferent del nostre i que els seus camins sempre ens condueixen més enllà. Jesús ho diu amb claredat: “Amb la vostra perseverança salvareu les vostres vides” (Lc 21,19).

La paciència no és passivitat

La paciència és una manera d’esperar amb esperança. Ens convida a acceptar que els processos tenen el seu ritme, que les llavors necessiten temps per germinar i que no sempre veurem els fruits de seguida. Jesús ho va viure així: va esperar el moment oportú per parlar amb la samaritana vora el pou (Jn 4) i va caminar pas a pas amb els deixebles d’Emaús fins que van descobrir la seva presència (Lc 24). Ell és la paciència de Déu feta carn, que acompanya la nostra història personal.

També necessitem paciència amb nosaltres mateixos. Ens agradaria canviar ràpidament, veure resultats immediats, però Déu actua en nosaltres amb suavitat i constància. Sant Pau ho afirma amb seguretat: “Estic convençut que aquell qui va començar en vosaltres la bona obra la durà a terme fins al dia de Crist Jesús” (Fl 1,6). La paciència és confiar en aquesta obra silenciosa de Déu dins del nostre cor, encara que no la percebem del tot.

Amb els altres, la paciència és una manera concreta d’estimar. La caritat, diu sant Pau, “tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta” (1 Co 13,7). Ser pacients és donar temps, no imposar ni forçar, reconèixer que cada persona té el seu camí i que Déu també hi treballa. No és indiferència, sinó respecte i acompanyament tendre.

Cultivar la paciència en la vida quotidiana

Fins i tot la pregària necessita paciència. Hi ha moments de silenci i de sequedat, temps en què sembla que res no canvia. Tot i així, la fe ens convida a perseverar: Déu hi és, encara que no el sentim. La paciència es converteix aleshores en pregària: romandre davant d’Ell sense exigir res, confiant en la seva presència.

Podem viure aquesta actitud en coses petites del dia a dia. Quan alguna cosa es retardi o no surti com volies, atura’t un moment, respira i digues dins teu: “Senyor, confio en el teu temps”. A la pregària, dedica uns minuts a estar en silenci, sense esperar resultats, només en la seva presència. I amb els altres, recorda abans de reaccionar amb impaciència que Crist té amb tu una paciència infinita.

Que la paciència ens ajudi a caminar amb més senzillesa i confiança en Déu.

Si encara no reps els articles de Meditación y Fe per correu electrònic, pots subscriure-t’hi aquí. I si ja hi estàs subscrit, gràcies per continuar formant part d’aquesta comunitat.