Moltes persones que volen créixer espiritualment es troben en la mateixa situació: com més volen fer les coses bé, més pressió senten. Volen estimar més, viure de manera més autèntica, acostar-se més a Déu… i, sense adonar-se’n, queden atrapades en un cicle d’exigències autoimposades que acaba provocant-los malestar.
Val la pena distingir entre dues coses que sovint es confonen: els estàndards alts i el perfeccionisme.
L‘exigència és una força motriu. Es manifesta en forma de «he de», «hauria de», «no puc fracassar». No és dolenta en si mateixa. Pot ajudar-te a comprometre’t, a tenir cura del que fas i a evitar tornar-te passiu. El problema sorgeix quan esdevé constant, rígida i dura. Llavors ja no t’impulsa cap endavant, sinó que et pesa.
Quan l’exigència ocupa el lloc de l’amor
El perfeccionisme va més enllà d’això. No només t’empeny; estableix una condició: res no és prou bo si no és perfecte. Ja no es tracta de fer bé les coses, sinó de no tolerar errors. La persona no només avalua el que fa; es jutja a si mateixa segons el resultat. Si no està a l’altura, se sent sense valor.
Aprendre a viure i estimar sense perfeccionisme
Per això la diferència importa. Els estàndards alts diuen: «Fes-ho millor.» El perfeccionisme diu: «Si no és perfecte, no serveix de res.» I és aquí on apareixen l’esgotament, la frustració i, massa sovint, l’ansietat.
En el camí espiritual, això esdevé especialment delicat. El desig d’estimar més profundament, de viure la pròpia fe de manera més autèntica, és una cosa bona. Però quan es barreja amb exigències autoimposades i perfeccionisme, esdevé distorsionat. La persona deixa de mirar Déu i comença a mirar-se constantment a si mateixa: si ho està fent bé, si hi arriba, si sent el que hauria de sentir.
Abans que t’adonis, el centre canvia.
Tanmateix, el punt de partida de la fe no és la perfecció, sinó la relació. Jesús no espera que una persona estigui «llesta» abans de donar-li la benvinguda. Ell els acull tal com són, fins i tot amb les seves limitacions, el seu cansanci i la seva confusió.
Per això, el pas clau no és esforçar-te més, sinó deixar anar allò que és innecessari.
Deixar anar no vol dir deixar de créixer, sinó canviar la manera de fer-ho. Significa passar de la pressió a l’autenticitat. De preguntar-te constantment «Estic fent això a la perfecció?» a poder dir «Així sóc ara mateix.»
A partir d’aquí, l’amor comença a fer-se possible. No com un ideal per assolir, sinó com alguna cosa que es desplega gradualment.
De vegades el veritable canvi no consisteix a fer més, sinó a deixar de tractar-te malament per dins.
I des d’allà, fins i tot un petit gest — una paraula, un gest amable, un moment de presència — conté més veritat que molts intents forçats de fer-ho tot perfecte.
També et pot interessar: Què és l’autocompassió i per què és necessària?
Gràcies Mireia per aquest post sobre el perfeccionisme. El tot perfecte o res com molt bé dius t’impedeix actuar i estimar te. Com diu una dura en castellà «lo perfecto es enemigo de lo bueno»
Mireia és interessant el que dius del canvi de mirada. En l’autoexigència i el perfeccionisme fan que un es miri a si mateix en lloc de mirar a Déu. El ego te un gran pes.
Si de veritat confiessin en què Déu ens estima i acull tal com som, la nostra vida se caracteritzaria per la serenitat i l’alegria …. i perquè dons ens exigim tan…??
Moltes gràcies!!